La memòria oxidada del record tens.
I la fixesa de l'oblit on s' enmaranyen les idees.
Però ja no 'importa,
perquè he viscut tota la vida embolicada en estructures de metall,
que ara no fan mal ( perquè jo soc potser una part d elles).
Què feixucs i freds els filferros per on recorre la sang!!
Vermell transformat en el temps,
per aquella experiència, que fa pensar que ja ho ha vist tot
( o , si més no, una gran part )
i és per això que s' oxida.
S'oxida el cervell, s'oxiden els sorpirs i s'oxiden les emocions.
I jo mentrestant, resto a l' espera del goig efímer ofegat en l'alcohol.
Ana Adán 18/5/22 (Inspiració en dibuix de : @anabel.linares.era )
No hay comentarios:
Publicar un comentario