Els dies de platja a la vora del mar comencen a ofegar-se enmig de les onades de calor i la xafogor imparable que fa por... Ens estem carregant el planeta i no hi posem remei.
Compto els dies per començar de nou. Torna també el vertigen i penso a fer vídeos de la "Clownqueta", que és una gran idea.
Davant meu, estirada a la platja, una d'aquestes imatges realistes de l'estiu que tant m'agraden: avis des de les vuit del matí, que conserven, com a propietaris, el seu lloc a la sorra (són les 5:45 de la tarda) sota el seu para-sol i observen l'horitzó (com si algú hagués d'aparèixer obrint les aigües a l'estil de Moisès); nens petits que reclamen els pares escridassant des de dintre de l'aigua, d'altres jugant amb la sorra fent castells o pous per a aconseguir que el mar, o els cúmuls de petxines que han recol·lectat, es fiquin en aquell forat; una persona solitària (pensem que, casualment és una dona, on reflecteixo el meu ego) que medita i es banya lluent el seu cos imperfecte i uns pits una miqueta més vençuts que l'estiu passat a causa de la gravetat; altres cossos, que han fet esport durant tot l'any, per exemple la parella que tinc darrere, a la que miro amb una mica d'enveja, no m'enganyaré; i aquella panxa del senyor, que tot just entra a l'aigua. Una panxa on es recolzen els seus pits (Com haurà aconseguit tenir aquest "buche"? - penso per mi mateixa. La seva estructura corporal és sostinguda per unes cames primes que semblen dos pals. És una estructura prou comuna en homes d'aquella edat una mica ja avançada.
Passen dos avis davant meu (als qui el meu cap anomena "Manolos", perquè els relaciono amb l'època del meu pare i el meu cap fa aquestes associacions. També en fa d'altres que no tinc temps d' escriure). Tots dos porten una tovallola envoltada al coll i el mateix banyador, del mateix color, si més no. També porten ulleres i gorra. Se'm fa curiós i em distrec una mica de l'escena costumista que tinc davant. No semblen parella, però el meu cap comença a rumiar que potser sí que ho són, que durant molt de temps no van poder gaudir del seu amor, però que finalment ara, als 70 poden ser feliços junts per tota l'eternitat. Em transporten, no sé per què, a una pel·lícula dels anys 70 (Bé, sí que ho sé, l'estil és molt de l'època). Tots dos es passegen a la vora de la cala, com fa la meva mare i com faig jo, però ells dos no recullen petxines. Tinc la sensació que es passegen amb orgull i m'agrada. I no em refereixo a un orgull de parella homosexual, sinó amb orgull de certa prepotència, que no sé d'on ve.
De sobte, mirant i divagant, mentre escric al mòbil, soc conscient de la calor que m'està pujant per tot el cos i no puc... El sol m'està donant a l'esquena com si fos foc. Miro el rellotge i són les 6 de la tarda. Aturo l'escriptura d'aquesta fotografia i em fico a l'aigua. Miro per tot arreu que no hi hagi meduses, perquè gràcies a aquest canvi climàtic, aquestes i les tintoreres poden ser protagonistes de la costa... Avui també me n'han parlat de possibles huracans a causa de les temperatures. Res no s'atura.
M'agrada veure els para-sols oberts amb tants colors diferents. Quan l'estampa costumista l'observes des de dintre de l'aigua es pot crear un cromatisme curiós. Hi ha dies que la conjugació de colors és bona i harmoniosa, però hi ha d'altres que no. (Com jo quan em vesteixo, que hi ha dies que combino meravellosament i d'altres que semblo ... No sé què semblo, la veritat, però tot i que jo vaig feliç, no em combina ni la roba, ni el cervell.)
Aquesta platja és diferent de la de Barcelona, en primer lloc, perquè no sento "Reggaeton" i en segon , perquè no hi ha ningú que begui alcohol. És una platja d'avis i nens majoritàriament. Falta gent jove i de mitjana edat. Bé, sí que hi ha gent de mitjana edat, però la majoria són parelles o adults amb famílies. No hi ha gent jove de vint anys i això en algun moment ho trobo a faltar. (Suposo que és perquè jo sovint tinc aquestes sensacions d'impuls i descoberta que es tenen quan una té vint anys, que et fan sentir tan viu i que tant em fan gaudir).
Davant meu, de nou, moltes formes deformes, cossos múltiples i pensaments d'històries creades (probablement per mi), com quan vaig al mercat de Mollet. Tinc la sensació que en aquesta imatge realista d'estiu amb, majoritàriament, biquinis "horteres" (o millor dit, vells, com el meu. D'aquells que n'aprofites quatre temporades) i banyadors d'homes "marcapacas" (que em provoquen el riure), situada sobre un fons de Vilanova, la gent que hi participa es recupera d'un any dur, abans de tornar al marc de la realitat. És veritat, la gent, en aquesta platja no té gaire cura del seu banyador o del que llueix.
El vidu i la vídua que s'han conegut aquest any, en aquest espai, després d'haver compartit 25 anys de platja i de criança d'uns fills, que ara no hi són... I aquest vol i aquesta mateixa solitud on la vida els ha portat els obliga a mirar la platja. I així s'han descobert, més enllà de la sorra i dels para-sols. Es creua una parella jove davant meu i me n'adono que no són d'aquí. Intento esbrinar (parant atenció) en quin idioma parlen, per saber si són alemanys, perquè l'altre dia vaig sentir dues dones parlar en alemany i em va agradar. Però són francesos. "Rien de rien", ja no puc practicar i a més, no em provoca tanta alegria.
Els nens per tot arreu amb barques, matalassos i flotadors de diferents tipus. He vist una pera i un dinosaure. Això em fa de nou, sortir d'aquesta escena i somiar amb una piscina al nou pis de la Trinitat i en la seva terrassa. Torno als orígens, mentre els meus ulls continuen a l'estampa realista i al mòbil escrivint. I penso que cada cop que el meu cap se'n va d'aquesta fotografia, no estic al present. - Deixa la piscina i la terrassa, torna, Ana Adán!- penso.
No sabem com serà de llarg l'estiu i vull remullar-me a l'aigua.
Veig una cadira de rodes sense acompanyant al fons de l'estampa. Se situa sota d'un cobertor de fusta que hi ha tot just abans d'entrar a la sorra, on acaba el caminet de fusta que t'adreça al mar. Des d'allà, l'home que la porta contempla la mateixa fotografia que jo estic mirant (potser ell veu un espectacle molt més entretingut ... O potser més avorrit). Llavors penso, que a la seva foto surto jo. - M'he de posar guapa, perquè si ha de pensar res sobre mi, vull que s'imagini una vida brillant, bonica, agradable i amable. Tot i que si té un imaginari com el meu, potser acabo de sortir d'una relació tòxica, o he sortit d'algun tipus d'addicció dolenta i estic en un procés de recuperació...
Al meu costat, hi ha una parella d'algun lloc de Latinoamèrica, del qual no soc capaç de conèixer l'accent (i em fa ràbia no haver viatjat tant pel món, encara). Parlen amb algú de la seva família (que probablement és lluny). Semblen argentins o uruguaians, però no tinc la certesa. M'hi fixo també en les seves estructures físiques. Ell és baixet i ella té panxa (- més que jo - penso). És com un petit càntir i jo, penso que si la vida em dona anys, jo també seré així, vull dir, amb aquesta estructura de cos. Potser els meus estudiants en un futur s'adrecen a mi com a "Doña Botijo" : - Com es troba vostè avui, "Doña Botijo"? - No puc evitar riure només de pensar-hi.
Ara vola un pensament: Tinc por a morir-me, com la meva tieta. Ella reia quan ho estava dient i també em ve el riure. - Tornar a l'escena costumista Ana Adán!
Entren dues senyores a l'aigua. De veritat que sovint... Quines peces de bany que comprem! Miro el que porto jo i regiro el cap com dient-me a mi mateixa "millor no parlis o ni pensis sobre els altres" i marxo a l'aigua, perquè de moment és el millor que puc fer. La calor continua i són les sis de la tarda d'un dimecres qualsevol (bé, no qualsevol, és el dimecres de la quarta onada de calor de l'estiu).
Remiro l'estampa costumista i les persones que la conformen. Hi ha ara, dintre de l'aigua, un noi amb síndrome de down que ha escopit a l'aigua i la mare, que és una senyora gran, s'apropa i li diu alguna cosa. M'ha fet pensar en els Alquimistes. Tinc ganes de veure'ls.
Miro i imagino la vida de moltes d'aquelles persones: vidus, avis, solitaris, nens, famílies tradicionals, famílies no tradicionals, etc. Penso si han estat felices o no durant l'any. Potser són uns desgraciats i tot els ha anat fatal o potser són uns desgraciats perquè són persones dolentes... O potser són peixos i jo soc l'únic ésser humà en aquest moment i la meva vista m'enganya i fa que vegi persones desgraciades. Penso en el "Mecanoscrit del segon origen" i veig peixos, balenes, tilàpies, meduses... I jo sola en aquest cos. Sento el soroll extern mentre escric sobre aquesta escena, que pretenia ser realista, però que de sobte fa un gir inesperat i és ciència-ficció.
Una nena surt de l'aigua corrents, perquè té alguna queixa de les seves ulleres. Em fa tornar a la fotografia realista. I li diu a la mare que les ulleres no li funcionen. Penso que potser la mare és "reparadora d'ulleres professional" i té el negoci d'emprenedoria més bèstia que ningú hagi muntat. Potser és "influencer" d'ulleres de bussejar i ha de viatjar tant que només li pot parar atenció a la nena durant l'estiu. Potser la mare li trenca les ulleres a propòsit perquè la nena li hagi de demanar ajuda i així tenir un vincle amb ella...
- Ai, Ana! Quina imatge més realista, eh? - m'ho dic a mi mateixa amb tota la ironia del món.
Hi ha un home a les roques, lluny de mi, mirant a l'horitzó i penso: - aquest s'ha separat aquest any. Mai s'ho hauria imaginat. Va mig grimpant i s'apropa allà on pots caure de les roques, que hi és el mar.
Un vaixell de vela apareix darrere de les roques, fent-li de fons a l'home. El vaixell potencia el meu pensament dramàtic sobre ell (amb un to de certa malenconia i esperança alhora, perquè la nau, per a mi també reflecteix la llibertat).
Darrere meu sento les veus de la parella llatinoamericana que continuen parlant amb algú que es diu Simba. - Aaaaaaah, chu , guet niaaaaaa!! "El rey León" - hi penso, mentre la cançoneta es queda uns segons al meu cap. Torno de nou al present i paro atenció a la conversa, fins que m'adono que parlen amb un gos. ( La conversa no m'interessava, realment he parat l'atenció en el nom de Simba) . - Estan parlant amb un gos per videotrucada!! (Ara sí que no puc parar de riure...). Per un moment, el meu cap havia arribat a imaginar-se que en aquella família els cosins i els tiets es deien "Timon i Pumba, Nala, Mufasa, Scar"...
En fi... Vola una pilota de platja per davant meu. Vull ficar-me de nou a l'aigua. - Hi haurà molt de pixum en aquesta platja? - Ai, Ana, vaaaaa! De veritat!!...
M'aixeco de nou i faig algunes fotografies on probablement no queda reflectit tot el que jo estic veient. Deixo el mòbil i em fico dintre de l'aigua de nou.
Gràcies, vida per aquesta escena costumista!
Ana 23 d'agost de 2023
ResponderReenviar |
