domingo, 23 de febrero de 2020

L' estiu que va i ve

No m hi cabien tantes errades escrites sobre el paper. El camí de tants " i si" , de tants, " no" i de tants " tinc por".
Sort, que demanar ajut en alguna ocasió, m ha donat l'oportunitat de viure en allò que jo volia, perquè he entès qui sóc i m' he sabut estimar. Això m 'apropa més al meu camí. Un camí, senzill però suntuós i ple de paradetes voluntàries ( No ho diria mai, que són voluntàries).
M agradaria tenir menys pardals al cap. O millor, tot i tenir- los, que alguna vegada es quedin al niu. Tranquils, que tampoc passa res. Segurament soc una afortunada per tenir pardals...
Aquest setembre m' agradaria començar el C2 d'anglès, o fer francès ( que el tinc pendent) o euskera.
Faré la meva família de teatre. Tot va començar el setembre passat i ha anat aturant- se, però ningú va dir que aquesta feina fos fàcil.
Ha tornat El patiment del canvi al meu cos. I jo li he de dir: Benvingut!!! No se'm fa gens fàcil...I a més a més, tot i que no vull, de vegades ho faig: em comparo i penso que per què en aquest mateix trànsit jo m ' ofego i un altre el salta...
Acabo pensant que son aprenentatges i associacions errònies ,però deu n' hi do. Que torni a girar de nou la truita.
El dimecres, vaig bufar les espelmes del dimarts. Ho vaig fer també el dia 30. 39 espelmes, 39 anys, trenta i... Tots. Ma mare va cuinar un pastís , i òbviament , després de les crítiques de Masterchef meves i de la meva germana, el Luc va seure amb mi i vam bufar. Em va encantar que volgués fer- ho amb la Titi. Es fan grans, i soc conscient que el dia d' abans havien donat pas als petits perquè ho fessin ( allò de bufar les espelmes). T' estimo nebot. T' estimo neboda.
Vam fer com 3 o 4 intents de cantar l' aniversari feliç.
A casa meva, de vegades no ho saben , ni sembla, però ma mare i la meva germana són les reines de l humor ( O jo, soc molt agraïda)
Quan comencen a  cantar- me ( fem el ritual tradicional de entrar el pastís cantant), no sé perquè , ma mare agafa el to de missa aragonesa, de segle passat de les iaies del seu poble ( clar, ella és tb iaia però jo no la considero). La meva germana, llavors que sent aquest " tonillo" que tant riure ens fa i que ens transporta a una situació concreta, s'anima i comença a cantar com ella. Jo, esperant per bufar les espelmes. Les veig i m'entra el riure, perquè no estic acostumada a que la Judit faci això, i quan ho fa...Li agraeixo eternament.
Ma mare ,a la segona vegada d'haver ho de repetir , comença a dir: Venga va! I comença a cantar ràpid i a insistir perquè demani el desig. " Te deseamos todos ...( I afegeix:" y sobre todo tú madreeeee...").
Demano el desig. Tenia vàrios , sempre en passa. He sigut concreta i l ' he demanat fort. Bufo amb aquesta "carota"  de la foto.

I després de bufar m'agafo ben fort la mà al cor, tancant els ulls.
Gràcies vida per fer me gaudir 39 anys de tot això. Tant de bo em facis el regal de regalar- me com a mínim, 39 més.

Juliol- Agost 2019

viernes, 8 de noviembre de 2019

4 poemes a mitja nit.

Sin título de creación.
Y creer todo eso que pienso.
Y negarlo.
Obviarlo.
No acogerlo.
Rechazarlo.
Y ser artífice de una estrategia.
Perdida.
La estrategia nunca sirve.
Gana el que se abandona, sin escucharse. 
Así y solo así, muchas veces consigue
y otras tantas encuentra.

Poema d'amor.
No t'ho creuràs quàntes vegades al dia penso en tu.
I en tu. I en tu. 
I en tu. I en tu. 
I en tu. I en tu. 
I així podría ser eternament.
No t'ho creuràs que és quan connecto amb la serenor que hi ha un buit. 
Un buit on no fa por caure. 
I em llenço.
T estimo.
M'estimes? Oi?
Sí. Sí. Sí. Si. Sí. Sí.
No sents la meva presència? 
No sents que si que hi soc?

Tot just ,mirades entrecreuades.


I si t'escolto, bogeria?
I un día moriré.
I un altre em tornaré boja. 
I un altre l'ànima no podrà sortir per on li toca. 
I un altre, no hi haurà ànima. 
I un altre patiràs. 
I un altre dia algú tindrà el bonic record.
Ésser bona persona no està de moda. 
I en el moment de la sortida, cridaràs.
Voldràs fugir.
Potser l' has matat abans. 
El cap en buit.
No se suporta el dolor.
Mareig. Possible mort.
Perds la consciència.
No escriguis la por. És revifar-la.
(Doble espai)
I un altre día passió. I un altre enamorament.
I un altre dia ,de sobte, solitud. Inunda la tristesa. El gran buit.
I un altre dia, tanques els ulls, perquè l'angoixa passi.
Observa això:bogeria.
No sé si val la pena.
Fora tot és sempre més interessant.
No et creguis tot el que hi ha dins, tot allò que penses,
perquè no tot és ben cert.




Ressó
Ressó d'aquella situació encissadora.
De la copa de vi amagada.
Del somriure mig amagat en els teus llavis.
Del gènere de qui és l'autor que escriu.
Del sofriment de la mare que plora .
Del sofriment establert.
De l'alegria magnificada,
de vegades imposada.
De l'amant que no pretén.
I d'aquell que va passar i se'n va anar.
Ressó d'una vida que no és teva.
I ressó de la teva pròpia essència.

Ambivalència.

Fugir de la incertesa;
del terratrèmol;
de la realitat.

Evasió estúpida.
Canvis amb repetició.

I el pes extern 
de les formes
que passegen
imposades.
I la duresa
d' aquesta fotografia.
que tots hem d'observar i viure.

Ana Adán 2/11/2019

lunes, 23 de septiembre de 2019

Finales de claros principios

- Finales de claros principios -

Mujer de letras,
tras los cristales fuma cigarros.
Rostro mísero
roto por el humo
movido entre sus pensamientos
toscos ,duros y pesados.
Dos , tres y cuatro veces tropiezo,
zona de desastre.
Tres, cuatro y cinco veces entiendo
dominio de mis ilusiones
escritas, perfiladas, repasadas...
Hasta el momento perfecto.

martes, 3 de septiembre de 2019

PREGONERA 2019. PREGÓN DE FIESTAS POMER

"Un lujazo ser la "pregonera" de las Fiestas de Pomer. Gracias, Pomisión"


PREGÓN 2019


Me llama allá en Mayo, de Pomer , la Pomisión
y me dice: Anica , este año necesitamos tu colaboración
así que "venga a dar el cayo y escríbenos el pregón",
para tu pueblo, para el nuestro,
lo que te salga del corazón.

Y yo que soy así,
de primeras me entusiasmo
y luego me atemorizo
¡Maldita sea! ¿ Qué digo ahora?
Me salen punzas como a un erizo

Me pongo un día y otro
y venga a escribir...
Pero no sé..hay algo en mi mente ,
que no lo deja fluir

Así que paro, pienso
y sin ningún reparo,
intento decir lo más sincero
con un poquito de esmero:

A las faldas del Moncayo,
se sitúa Pomer,
el pueblo de mi madre
que en los 80 me vio crecer.

Aquí vine yo con 13 días,
la primera vez ,
y lo que yo no sabía
es que durante mucho tiempo
"ficharía" aquí todo un mes.
Y que, lo mejor de todo,
me sentiría , como se siente
en el agua, un pez.

Pues aquí he pasado
muchos veranos desde que era pequeña.
Y vale, Pomer nunca fue Cancún
pero lo que supe enseguida
es que aquí siempre
había, y habrá una peña.

Un montón de cumpleaños
con espectáulo incluído,
excursiones al chorro y al pilón,
a la caseta , ¡A lo loco!
Al sillón de la reina,
con bocatas de jamón,
en bicicleta, quien la tenía ,
y sino correiendo,
también era buena opción.
Volvía a Barcelona gritando,
agreste, y con acento maño, de Aragón.

Más tarde, fueron risas,
vinos, cervezas, líos varios
y quinitos, quinitos
que fueron y son aún
para muchos , la gran atracción.

¡Aish! Muchos recuerdos tenemos todos
deeste pueblo tan pequeño
y es por eso que de
una parte de nuestro corazón,
Pomer, ya es dueño



Pero ahora me gustaría
darle voz a su presente.
Pues al pueblo de  Pomer,
por su historia,
por sus lugares,
por su memoria
y sobre todo...por su GENTE.

Y es que este bonito pueblo
nunca deja indiferente.
En invierno somos 5
y en verano...200 , ¡Así, de repente!

Algo nos mueve
uno y otro verano,
de generación en generación...
No sé si el vínculo,
la cerveza, la tierra...
lo que sea, es PASIÓN.


Y para finalizar querría hacer
un brindis especial
por aquellos que no están
y marcaron con entusiasmo, una tradición,
por aquellos que colaboraron, compartieron
y lo hicieron de corazón
porque amaban a Pomer
en su esencia,
sin ninguna condición.

El último brindis
antes de dar paso a las FIESTAS
lo haré por los que estamos
y por los que estarán,
que al fin y al cabo
son los que nuevas ideas
y vida, al pueblo traerán.

Os deseo de corazón,
que pasemos 5 días llenos de ilusión
muchas risas como siempre,
entre birlos, el guiñote y "el morico cabezón".
Así que FELICES FIESTAS a todos,
¡VIVA POMER Y VIVA ARAGÓN"


Ana Adán 12 /08/2019

L' estiu que va i bé

No m hi cabien tantes errades escrites sobre el paper. El camí de tants " i si" , de tants, " no" i de tants " tinc por".
Sort, que demanar ajut en alguna ocasió, m ha donat l'oportunitat de viure en allò que jo volia, perquè he entès qui sóc i m' he sabut estimar. Això m 'apropa més al meu camí. Un camí, senzill però suntuós i ple de paradetes voluntàries ( No ho diria mai, que són voluntàries).
M agradaria tenir menys pardals al cap. O millor, tot i tenir- los, que alguna vegada es quedin al niu. Tranquils, que tampoc passa res. Segurament soc una afortunada per tenir pardals...
Aquest setembre m' agradaria començar el C2 d anglès, o fer francès ( que el tinc pendent) o euskera.
Faré la meva família de teatre. Tot va començar el setembre passat i ha anat aturant- se, però ningú va dir que aquesta feina fos fàcil.
Ha tornat El patiment del canvi al meu cos. I jo li he de dir: Benvingut!!! No se'm fa gens fàcil...I a més a més, tot i que no vull, de vegades ho faig: em comparo i penso que per què en aquest mateix trànsit jo m ' ofego i un altre el salta...
Acabo pensant que son aprenentatges i associacions errònies ,però deu n' hi do.
El dimecres, vaig bufar les espelmes del dimarts. Ho vaig fer també el dia 30. 39 espelmes, 39 anys, trenta i... Tots. Ma mare va cuinar un pastís , i òbviament , després de les crítiques de Masterchef meves i de la meva germana, el Luc va seure amb mi i vam bufar. Em va encantar que volgués fer- ho amb la Titi. Es fan grans, i soc conscient que el dia d' abans havien donat pas als petits perquè ho fessin ( allò de bufar les espelmes). T' estimo nebot. T' estimo neboda.
Vam fer com 3 o 4 intents de cantar l' aniversari feliç.
A casa meva, de vegades no ho saben , ni sembla, però ma mare i la meva germana són les reines de l humor ( O jo, soc molt agraïda)
Quan comencen a  cantar- me ( fem el ritual tradicional de entrar el pastís cantant), no sé perquè , ma mare agafa el to de missa aragonesa, de segle passat de les iaies del seu poble ( clar, ella és tb iaia però jo no la considero). La meva germana, llavors que sent aquest " tonillo" que tant riure ens fa i que ens transporta a una situació concreta, s'anima i comença a cantar com ella. Jo, esperant per bufar les espelmes. Les veig i m'entra el riure, perquè no estic acostumada a que la Judit faci això, i quan ho fa...Li agraeixo eternament.
Ma mare ,a la segona vegada d'haver ho de repetir , comença a dir: Venga va! I comença a cantar ràpid i a insistir perquè demani el desig. " Te deseamos todos ...( I afegeix: i sobre todo tú madreeeee..).
Demano el desig. Tenia vàrios , sempre en passa. He sigut concreta i l ' he demanat fort. Bufo amb aquesta "carota"  de la foto.
I després de bufar m'agafo ben fort la mà al cor, tancant els ulls.
Gràcies vida per fer me gaudir 39 anys de tot això. Tant de bo em facis el regal de regalar- me com a mínim, 39 més

miércoles, 10 de julio de 2019

Cubelles 2019

Tengo en el blog varios relatos o reflexiones en borrador.
En la última temporada he acumulado unos cuantos, porque aparece un boicoteador en mi cabeza que no me deja confiar en mí. Que me dice que no escribo ni la mitad de bien que la Eva Piqué o al Sonia Moll y entonces pienso que no vale. No vale ni el lenguaje con el que me expreso, ni lo que digo. ¡Eso es llegar al colmo del rechazo!.( Del autorechazo, vamos) . No es que me equivoque, creo que compararme con estas dos escritoras, dice mucho de mí, quiero decir de mi ego y de a lo que aspiro, de mis altas pretensiones ( que no está mal por una parte , pero por otra pienso... ¿ Quién te crees que eres?).
Lo que es obvio es que no tengo ni la repercusión que tienen ellas , ni su trayectoria escribiendo.
A colación de lo de repercutir, supongo que todos queremos dejar nuestra huella. Creo que con las redes sociales se ve mucho esto. Nadie se quiere ir en balde de aquí. Y yo lo he intentado hacer a pinceladas ( y muchas veces inconscientemente) desde el escenario y desde el papel...

"No quiero parecer una burda copia de nada, ni pretender ser nadie", me digo a mí misma. ( Una estupidez, como tantas otras de las que me digo. Igual , si un día soy capaz de escribir todas las tonterías que me llego a decir, creo un best Seller)

Me da rabia cuando me comparo ,porque siempre he pensado que la gente que se compara o mira a los demás y los juzga es porque está aburrida realmente con su vida y porque en realidad querría ser como ellos.

Entonces todo lo llevo al mismo sitio, aunque no tenga nada que ver :Quizá lo que me pasa a mí es que me está costando decidir y dar un paso importante. Por eso me autoboicoteo y empiezo a buscar estúpidas excusas de comparaciones con los demás. Porque me atrevo lentamente y porque me cuestan los cambios. Relaciono el tocino con la velocidad , con tal de procastinar, creo yo.

Me encantará llegar a ser mayor , haber escrito libros y sobre todo, haber ayudado a mucha gente a salir adelante, con palabras, con ejemplos , con actos. Me encantará llegar a ser mayor y ver que he tenido amor y que he sabido cuidar y florecer lo más importante para mí. Que no me he olvidado de lo principal, que he alcanzado metas, que he escrito , descrito, inventado, creado,que he dejado nacer a mis ángeles y que les he dado rienda suelta.
Quiero poder escribir en el blog y escribir así, desde la calma , muchas veces más, desde una tarde de verano de vacaciones (de profesora 😊 )en Cubelles. Quiero  escribir textos absurdo- lógicos y textos que describan lo que ve el narrador externo.
La escritura de narradora omnipresente , me la quedaré para el día a día,( a ratos), que sino también satura.

Ana .Julio- 2019