Aquagym

Fa anys que participo a les classes d'Aquagym al gimnàs. Potser ja en fa deu anys (Buf! Passa molt ràpid!) I és veritat que quan vaig començar  a anar- hi, la mitjana de l'edat de la gent que hi  participava superava els 60 o 65, és a dir que jo amb 30 anys, trencava aquesta mitjana amb una (podem dir) gran diferència. Però m'era igual, la veritat. Una vegada vaig fer un curs de Hip- Hop amb 27 anys i la mitjana llavors estava en 15/16, és a dir que també la trencava o la sobrepassava...( I ara que hi penso, no sé si és millor trencar- la per sobre o per sota, jejejjeje!). 

La qüestió, és que poc a poc , amb el pas del temps, aquestes classes tenen un caire diferent. Sota el meu punt de vista, òbviament.  Començant per la mitjana, ara hi ha més dones de la meva edat ( sobre 40) i seguint amb que la  idea de l'aquagim (que fa uns anys era  com la "Maria" del gimnàs) ara s'ha transformat en una classe de les que surts dient: Ostres!Aquí no se sua perquè l'aigua ja mulla.  Aquest canvi de classe, i de percepció té a veure amb dos factors: el primer de tots té a veure amb qui imparteix la matèria (li posaré el nom fictici de Katy), i la segona indubtablement té a veure amb mi mateixa i amb el pas del temps (Oh!Mai hauria pensat que un dia començaria a parlar així...Però per sort, he arribat💪)

Al principi,  m' agradava anar- hi perquè hi havia un monitor que m encantava i permetia al meu cap fer- se històries erótico-festives... Aquesta era la meva realitat. Jo , situada en una piscina , al mig d'un grup de senyores d'entre 60 i 80 anys, ballava o feia els moviments estranys que ell proposava, mentres el mirava i pensava que en un moment ell pitaria el xiulet i m'obligaria a sortir fora de l'aigua amb qualsevol excusa. Llavors, amb qualsevol altre excusa em faria entrar dins el quartet del monitor de la piscina i allà ... Allà m'abraçaria entre els seus braços i ocorriria l'experiència més desitjada per tots dos...

(Una fantasia, que ... finalment sempre ha quedat com a fantasia i que amb els anys, tot i que l'encant del monitor continua essent el mateix, el meu cap avorrit sempre de pensar la mateixa fantasia, s'ha cansat...)

Actualment  quan hi vaig  trobo al meu propi reflex de dona impartint aquestes classes: vital, alegre i imaginativa. Amb aquesta ( que no és la primera que he nombrat ) fa un mes vam riure molt. Ella, tal i com es fa la classe ,va dictant els movimients des de fora de l'aigua i nosaltres des de dintre els repetim. La qüestió, és que sovint, copiar la imatge del seu cos, en moviment dintre de l'aigua, resulta  un altre cosa que no t'esperes. I una cosa així va passar. Hi havia soroll,( les iaies sovint criden o s'entusiasmen, la qual cosa em fa riure molt i gaudir més, perquè penso: "Jo dintre d'uns anys, vull continuar rient-me així) i ella aixecava els bracos mentre obria i tancava les cames ...  La qüestió és que jo no ho vaig entendre bé del tot i vaig començar a imitar el que veia al meu costat: senyores grans saltant d'un costat a l'altre obrint els braços " com si saludessin algú". Jo, per no preguntar ,vaig comencçar a imitar el que jo creia que era l'exercici,  i de sobte , la monitora va començar a riure i em va fer un gest de complicitat  . -Tot bé? - va preguntar. I jo-Sí. - Ah,ok. Semblava que t'ofegaves i demanaves auxili.😂😂😂😂😂😂 - va dir-me cridant , ja que no hi ha cap altra manera de comunicar-se allà dins . 

( Certament, m' encanta quan soc còmica sense tenir la intenció, la veritat. Trobo que és un regal del cel, pels altres i per mi). Vaig començar a riure amb ella, però amb el soroll de l'aigua no li podia explicar bé que no havia entés res, ni del moviment, ni del que deia. 

Han passat els dies i ara a les hores que hi vaig (que de vegades canvien ) em trobo amb la Katy . Aquesta,  té passió pel que fa i vol que els clients sortim d allà amb la sensació de : "-Osti tu, què m ha fet aquesta tia avui."

Doncs amb ella resulta que les classes d Aquagym s' han transformat en una sala de peses i màquines , de la qual, quan surts estàs feta caldo.

I ja els ho diu a les iaies ( que encara són la majoria pel matí, però no sé jo, si continua amb aquest ritme, quant de temps aguantaran...) i a mi. : "Hoy, os vais a cagar." 😂😂😂😂😂

Jajajajajajaja!!! Em pixo només de veure- la perquè és un nervi. En menys d'un minut ha canviat dos o tres vegades de moviment i efectivament surts d allà pensant: això no és tan de " abuelas".( Amb aquella veu interna de que no tenen ni la meitat , quan en realitat l'han tingut tres vegades més durant tota la seva vida). 

M'encanta l'Aquagym. No sé pas com no he agafat la COVID allà , entre vapors, vahos  i demés. A més a més el número de limitació d'aforament és molt més gran que a qualsevol altre activitat. La sensació després de fer esport és sempre positiva i les pel.lícules que l'espai et permet crear-te són força enriquidores per nodrir el meu imaginari.  Només desitjo arribar als 70/80 per poder continuar rient i gaudint de l'aigua com si fos un camp ple de flors , on em trobo amb les amigues, faig esport i ric molt. 

22/4/2021

Los días desnudos

Tengo la sensación de no aprovechar los días, y a veces , tampoco la vida. Tal y como escribo esto, me siento mal, pero es así. Puedo decir que de toda la cantidad de pensamientos que llego a tener en un día, gran parte de ellos son aventuras increíbles que todavía no se han cumplido ( que quiero pensar que están por cumplir, pero nunca sé si habrá tiempo suficiente. Y además , nunca lo sabré). De momento esos días,  son  todavía días desnudos. Días en los que me he propuesto que pasaré de los esbozos a los escritos del blog, pero se ha pospuesto; días en los que no me he ido de excursión pensando que quizá tenía que subir a una cima muy alta y no llegaría y me he ido a comprar algo "que era urgente o necesario"; días en los que no he ido al gimnasio después de tres intentos; días en los que no he acabado el cuadro de collage; en los que no he quedado con amigas que hace tiempo que no veo;  en los que no he viajado por miedo, porque había otros motivos más importantes u otras cosas... Días desnudos. Días de estar "en pelotas". Días en los que no me he enamorado por no sentirme mal o días en los que la culpa y el malestar me ha gobernado por dentro y me he dejado llevar  por esa inercia. Días de enfado con gente que quieres mucho, días de no decir lo que piensas y dejarte llevar por rutinas que no son tuyas,  días que no he empezado a ensayar , días que no he empezado a producir aquello que yo quiero...días , días y más días desnudos...

Desnudos , porque quizá sí que pensaba que aprovechaba al tiempo. Porque entre esos días desnudos, hay uno que te vistes , de colores llamativos y empiezas a ensayar o a subir montañas. Pero de repente se cuelan más días desnudos, y sigues yendo a trabajar , a estudiar, a ver a quién se supone que tienes que ver ,pero muchas veces no a aquellos que vienen recurrentemente a tu memoria...  En esos días  continúa habiendo pretensiones, y por lo tanto es que son  días desnudos. 

Los días que uno cree que va vestido, (e incluso le puede pasar como al rey del cuento del "traje del emperador") . Quizá piensa que va vestido con sus mejores galas y ese día ... acaba siendo un día desnudo total, aunque uno misma crea que ha sido un día bien vestido... Al final todo resultará de cómo cada uno interpreta o ha aprendido a interpretar los días , desnudos o vestidos... Estoy convencida que para mucha gente probablemente simplemente el hecho de abrir los ojos le suponga ya un día vestido...Y si lo pienso en profundidad, así debería ser. El hecho de abrir los ojos hace ya que los días se vistan.

Personalmente me gustan muy poco los días desnudos. Algo contradictorio si pienso que a mí la desnudez en sí (de los cuerpos), me encanta.  Claro que la desnudez en este caso varía. 

A mí  me gusta que los días se vistan, del color que quieran, pero que vayan tapados (o destapados, pero con alguna pieza de ropa) . Los días vestidos parecen a primera vista, o al menos a la mía, más apañados, más completos. Hay mucha gente que aboga por los días desnudos, por la sencillez, por la escasez, porque en los días desnudos ,uno simplemente siente conscientemente quién es. 

Yo, no me conformo. Y eso es un problema (con su doble cara, por supuesto) . El inconformismo lo lleva a uno a un malestar poco productivo  para uno mismo, aunque a veces sea él mismo el provocador de cambios ; y el conformismo lo puede llevar (dependiendo de cómo) a la desidia. Tener días desnudos va bien, si van bien acompasados o intercalados. Tener muchos días desnudos seguidos no sé si es tan bueno. Lo mejor, probablemente como en todo, es saber alternar el vestuario, saber quedarse desnudo cuando corresponde y si uno se tiene que desvestir , saberlo hacer de la manera más elegante  ( siempre mejor ,de cara al buen tiempo). 

Ana 2/1/ 21 

SANT JORDI 2021

 SANT JORDI 2021

Sotmesa a temps d incertesa

Amb una certa esperança

Nodreixen roses i cavallers

Temps extranys i ambigua enyorança.

Jornades de llibres i aromes estranyes,

On tothom pot sentir la paraula

Rememoren els versos escrits

Dins els cors de tots nosaltres 

Impacients per  la vida.

 

Qué tingueu bona diada!

Qué sigui plena d'alegria!

Qué l'amor mai és fantasia,

i la vida és plena d’esperança.

 

Feliç Sant Jordi . 23/4/2021

Ana Adán 

¿Vivo en un país?

 ¿ VIVO EN UN PAÍS?

Vivo en un país que condena hoy a Pablo Hasel por enaltecer el terrorismo y calumniar contra la monarquía. 

Vivo en un país sin justicia y que oprime a la verdad. Un país que enmascara al fascismo. 

Vivo en un país, donde empezar a escribir en tu blog personal, abierto al público , puede causar incluso miedo. No sé dónde está el límite para que sea condena. ¿A caso debe existir esa frontera? No entiendo qué se puede y qué no se puede decir , ni cómo,  ni por qué. 

Vivo en un país que todavía condecora a los asesinos de la época franquista y que subvenciona las armas del terrorismo, pero hoy condena a Pablo Hasel. 

Vivo en un país en el que seguimos pagando por los gastos de una monarquía obsoleta y decadente, que nos representa mundialmente, que procede del medievo y que no ha salido de ahí.

Vivo en un país que pone el grito en el cielo por la independencia de Cataluña, por el PROCÈS , poniendo mil dispositivos en marcha y se olvida de las ayudas sociales , de invertir en educación o sanidad para combatir una pandemia .

Vivo en un país, donde miembros de diferentes partidos y gobiernos han robado durante diferentes épocas  , y pocos de ellos han pagado por sus actos.  

Vivo en un país donde todos no somos iguales. Donde la justicia no es la misma para todos. Donde lo intolerable se acepta. Donde los derechos humanos en muchas ocasiones no importan ( o no importan igual los derechos de todos los humanos) . Donde uno , depende de cuál sea su ideología no se puede expresar . Vivo en un país anclado a un franquismo, al  pasado, al miedo. Un país que no quiere evolucionar ni quiere luchar ( o si lo hace, no lo hace colectivamente)  . Un país con 4 que "chupan del bote" , que se perpetúan y mantienen a lo largo de la historia. Vivo en un país con poca conciencia política , un país de grandes vendedores de humo , con argumentos , discurso y oratoria, pero pocos de ellos representativos. Vivo en un país con una gran carencia de ética, valores y sentido común.

Vivo en un país , en el que , como dice GUSTAVO DUCH :"ESTÁN DETENIENDO A LAS PALABRAS POR TENER SIGNIFICADO". 

A menudo, cuando ocurren sucesos como el de hoy,  me viene la idea a la cabeza de que vivo en un país deteriorado o en descomposición , pobre ,  en el que no existe la conciencia política, y en el que la justicia y la libertad para la gran mayoría son ilusiones efímeras. 

VIVO EN UN PAÍS DONDE LA JUSTICIA ES URGENTE

JUSTICIAPABLOHASEL. 16/2/21

PASEOS POR UNA BARCELONA SEMI CONFINADA

 Desde siempre redescubrir la ciudad me ha gustado. Me gusta pasear y "repasear" por lugares , por los cuales he pasado hace mucho, o hace poco; por lugares con los que iba andando con "Cual" o con "Tal". Mirar las fachadas, ver si las han reformado o no, si les han pasado una "chapita de pintura" ; para que a la vista se perciba el supuesto "buen aspecto" de cualquier edificio.  Me acuerdo del olor , muchas veces, aunque en una ciudad sea difícil. Me gusta acordarme de qué había y qué no en un espacio. Si lo han modificado y luego reflexionar que si ha sido así, con qué pretensión lo han hecho. "El espacio" un vacío y un lleno a veces tan intenso en una ciudad. 

Me gusta volver a pasear estos días, aunque los miedos broten en mí. Parecen primeras veces. Soy consciente de que son simplemente "apariencias" ,porque esos caminos no son para nada primeras veces. Estos días, caminar se convierte en la superación del gran lastre que ha dejado el peso del asfalto durante el confinamiento. Caminar, observar, "redescubrir", "repasear", "recaminar". 

Coger la moto, como hemos hecho hoy y conocer una nueva entrada del Parc Güell por la que nunca había entrado. Una entrada por la que no me han dejado pasar , ya que no era ni vecina de la zona , y además no recordaba el carnet de la Biblioteca. ¡10 euros por una entrada al Parc Güell!. 10 euros por no ser ni vecina de la zona y por no llevar el número de carnet de la Biblioteca conmigo. ¿Cómo un lugar tan emblemático de Barcelona, tan apacible y amable , puede tener este precio para visitarlo? Aberrante . Un precio desorbitado para pasear, respirar en uno de esos mini pulmones que tiene Barcelona. 

No obstante, la contrapartida no me ha salido mal. Me he sorprendido  hoy con  caminos que rodean el Parc Güell. Caminos que podrían pertenecer al interior del parque, pero que supongo que se han ido creando por el transcurso de los vecinos o viandantes ,  que se aproximan al barrio de la Salut  y que no hayan entrado dentro (por su precio , entre otros motivos, obviamente) .  

Uno de esos me ha llevado al mirador de Joan Sales. 

El mirador Joan Sales te permite una mirada extensa y vasta del ensanche de Barcelona. Aún podíamos subir un poco más arriba, pero ya teníamos ganas de tomar un buen aperitivo y hemos vuelto hacia atrás. 

Para contemplar, siempre  es bueno ir con el alma llena , en todos los aspectos. (Jejeje) 

Diciembre 2020

HAIKÚ

Mi primer haiku

conceptos trasfundidos

en las  palabras .

Ana 13-12-20

Probablemente

haiku no era eso;

senryu sí lo es .

Ana 15-12-20 

Els pits al mes d'agost

D'uns anys ença, hi ha algun moment durant el mes d'agost en que em passa un pensament pel cap :  "Crec que els meus pits pengen una mica més que l'estiu anterior ". I és que penso que  la llibertat barrejada amb la gravetat té un preu. Això de fer "topless" passa factura? Potser és una estupidesa més, (segurament), però per mi té força sentit . Els anys passen i els estius també. A l'estiu deixo sempre "en llibertat" als pits i aquesta llibertat fa que s'allunyin una mica més del punt de referència originari. (Dic "originari", però òbviament aquest punt de referència amb els anys canvia". I això que comento de punt de referència seria aplicable a molts altres aspectes vitals. ). Això no vol dir que tingui ja els pits pel terra. Encara trobo que els tinc força bonics, turgents i desitjables (i l'autoestima en relació amb aquest tema , també ben alta :) )  . No és tampoc que  ningú m hagi dit res dels pits (només faltaria!), però aquesta idea, de tant en tant, divaga pel meu cap.  La realitat és que sóc d'aquelles persones que dels pits, tot i ser "grossos" i no gaire de "model" m'hi sento orgullosa.  Bé, que m'agraden els meus pits, podria dir. Complexes , n'he tingut, però no focalitzats en els pits. Vés per on!

Però això va com va, perquè igual que m'agraden els pits , la panxa  no m'agrada tant i sempre penso que tenir pit ajuda una mica a dissimular la panxa o a no focalitzar en aquelles parts del cos que no t'agraden tant.  (Cadascú amb "lo seu". Pensaments del mes d'agost, quan has deixat la lectura de banda per una estona i et trobes desconnectada del mòbil; és a dir...quan hi ha poca cosa a fer, que ja està bé).  

Sentir la llibertat del cos nu , m'agrada. M'agrada molt.  I si parlo dels pits ,sobre tot és per parlar d'aquesta sensació "no limits" que sento quan el cos està tot nu. El contacte de tot el cos nu  dins l'aigua sense cap barrera de tela que impedeixi aquesta connexió directa amb l'aigua és una de les sensacions que més m'encanten , m'agraden, m'encissen...  I molts altres cossos que busquen aquesta mateixa sensació.  Només hi ha una paraula per definir-ho: llibertat. De fet , sempre durant el mes d'agost també  hi penso que m'encantaria que casa nostra fos més a la vora de la platja nudista. Segurament hauria de sentir algun comentari dels de casa, però que com d'altres , al final ja m'he acostumat a trampejar. Crec que em passaria un munt d'hores a l'aigua.  Els cossos en aquesta platja són simplement cossos. 

En poques línies me n'adono d'haver escrit vàries vegades la paraula llibertat . I és que potser aquesta pandèmia fa sentir més aquest ofegament vital que de vegades sentim les persones (que li donem al cap ,sense gaire sentit) .  I aquesta necessitat de sentir-nos lliures , quan de fet ho som des que naixem sense adonar-nos. 

De vegades també m'havia imaginat amb els pits arribant fins als genolls, la veritat . A la platja s'hi veu en imatges de tot tipus relacionades amb els pits i  això dona pas a que el meu imaginari viatgi lluny (sempre en direcció de l'esperpentisme, no sé per què ). Potser arriba el dia en que els meus pits arriben als genolls, o en que me'ls he de tirar sobre l'esquena o puc xutar com si fossin pilotes de futbol... 

(Pobres els meus pits...). 

L'estiu vinent potser li dedico un post a parlar de glutis o natges, quan el cap estigui distret.  La sonoritat d'aquestes paraules ja té el seu encant. I també se'ns pot obrir tot un món de les diferents formes i visions que fem d'aquesta part del cos. 

En realitat els meus pits no han estat els protagonistes d'aquest mes d'agost. Podrien haver-ho sigut, és clar, però tristament aquesta vegada l'estàtua del Charly Rivel amb la mascareta ha estat sens dubte, la protagonista d'aquest mes d'agost. 

Ara quan tornem a la ciutat els meus pits tornaran a sentir-se ofegats i oprimits sense la llibertat del cos nu en contacte amb l'aigua. 

ESTIU 2020

ESTIU PAN DÈ MIC

30 d'agost de 2020