Els pits al mes d'agost

D'uns anys ença, hi ha algun moment durant el mes d'agost en que em passa un pensament pel cap :  "Crec que els meus pits pengen una mica més que l'estiu anterior ". I és que penso que  la llibertat barrejada amb la gravetat té un preu. Això de fer "topless" passa factura? Potser és una estupidesa més, (segurament), però per mi té força sentit . Els anys passen i els estius també. A l'estiu deixo sempre "en llibertat" als pits i aquesta llibertat fa que s'allunyin una mica més del punt de referència originari. (Dic "originari", però òbviament aquest punt de referència amb els anys canvia". I això que comento de punt de referència seria aplicable a molts altres aspectes vitals. ). Això no vol dir que tingui ja els pits pel terra. Encara trobo que els tinc força bonics, turgents i desitjables (i l'autoestima en relació amb aquest tema , també ben alta :) )  . No és tampoc que  ningú m hagi dit res dels pits (només faltaria!), però aquesta idea, de tant en tant, divaga pel meu cap.  La realitat és que sóc d'aquelles persones que dels pits, tot i ser "grossos" i no gaire de "model" m'hi sento orgullosa.  Bé, que m'agraden els meus pits, podria dir. Complexes , n'he tingut, però no focalitzats en els pits. Vés per on!

Però això va com va, perquè igual que m'agraden els pits , la panxa  no m'agrada tant i sempre penso que tenir pit ajuda una mica a dissimular la panxa o a no focalitzar en aquelles parts del cos que no t'agraden tant.  (Cadascú amb "lo seu". Pensaments del mes d'agost, quan has deixat la lectura de banda per una estona i et trobes desconnectada del mòbil; és a dir...quan hi ha poca cosa a fer, que ja està bé).  

Sentir la llibertat del cos nu , m'agrada. M'agrada molt.  I si parlo dels pits ,sobre tot és per parlar d'aquesta sensació "no limits" que sento quan el cos està tot nu. El contacte de tot el cos nu  dins l'aigua sense cap barrera de tela que impedeixi aquesta connexió directa amb l'aigua és una de les sensacions que més m'encanten , m'agraden, m'encissen...  I molts altres cossos que busquen aquesta mateixa sensació.  Només hi ha una paraula per definir-ho: llibertat. De fet , sempre durant el mes d'agost també  hi penso que m'encantaria que casa nostra fos més a la vora de la platja nudista. Segurament hauria de sentir algun comentari dels de casa, però que com d'altres , al final ja m'he acostumat a trampejar. Crec que em passaria un munt d'hores a l'aigua.  Els cossos en aquesta platja són simplement cossos. 

En poques línies me n'adono d'haver escrit vàries vegades la paraula llibertat . I és que potser aquesta pandèmia fa sentir més aquest ofegament vital que de vegades sentim les persones (que li donem al cap ,sense gaire sentit) .  I aquesta necessitat de sentir-nos lliures , quan de fet ho som des que naixem sense adonar-nos. 

De vegades també m'havia imaginat amb els pits arribant fins als genolls, la veritat . A la platja s'hi veu en imatges de tot tipus relacionades amb els pits i  això dona pas a que el meu imaginari viatgi lluny (sempre en direcció de l'esperpentisme, no sé per què ). Potser arriba el dia en que els meus pits arriben als genolls, o en que me'ls he de tirar sobre l'esquena o puc xutar com si fossin pilotes de futbol... 

(Pobres els meus pits...). 

L'estiu vinent potser li dedico un post a parlar de glutis o natges, quan el cap estigui distret.  La sonoritat d'aquestes paraules ja té el seu encant. I també se'ns pot obrir tot un món de les diferents formes i visions que fem d'aquesta part del cos. 

En realitat els meus pits no han estat els protagonistes d'aquest mes d'agost. Podrien haver-ho sigut, és clar, però tristament aquesta vegada l'estàtua del Charly Rivel amb la mascareta ha estat sens dubte, la protagonista d'aquest mes d'agost. 

Ara quan tornem a la ciutat els meus pits tornaran a sentir-se ofegats i oprimits sense la llibertat del cos nu en contacte amb l'aigua. 

ESTIU 2020

ESTIU PAN DÈ MIC

30 d'agost de 2020