lunes, 19 de febrero de 2018

MICROFELICIDAD DEL 14 DE FEBRERO

MICROFELICIDAD DEL DÍA 14 DE FEBRERO.
No queda tiempo para dedicarte líneas, “microfelicidad” y es importante que lo haga, como hace Maribel Martínez, porque a veces pasan cosas bonitas, que te hacen mirar la vida de otra manera.

Esta mañana he salido de casa algo apurada porque me he dado cuenta de que ayer no compré tarjeta de metro y por lo tanto en lugar de coger el bus 11, que está justo en la puerta  de mi casa,  debía ir directa al H6, para el que aproximadamente debo de caminar 1km. 
 Justo cuando pasaba de alto la parada, ha aparecido el bus 11. Primer gesto positivo: el conductor, al verme ha parado unos metros después de la parada, justo los que había caminado yo, es decir, a mi altura. Ha abierto la puerta y me ha sonreído, como hace él cada mañana cuando me ve con “el careto de sueño” (a no ser que lleve los “morricos” rojos , que eso maquilla un poco el gesto) .
Bien, la cuestión es que , tal y como he subido, le he explicado mi historia algo acelerada y con algo de vergüenza y timidez:
-  Buenos días, mira, es que no llevo la tarjeta y me daba apuro subir, porque sé que la parada está allí , y te lo iba a pedir, porque no quería pagar dos billetes… blablablablablablablA.No me ha dejado acabar ( y bien que ha hecho, sino a saber lo que le acabo contando) . Ha seguido sonriendo y me ha dicho:
- No pasa nada, mujer . Pasa para delante. ( Como si cruzara la pasarela de OT, o algo así  :) . Con un gesto paternal y amable …Como te puede hacer alguien que te conoce. Y es que en realidad , él,  de algún modo,me conoce).
El autobús me ha dejado justo donde me deja siempre. Aproximadamente a  800 m de distancia de mi casa. Desde allí entonces camino 150 más y cojo el H6. En el H6 es curioso, porque conozco más variedad de conductores que en el bus  11. Eso quiere decir, si lo analizo, que soy más estricta con el horario del 11 que con el del H6…(???)
Total, que ha pasado el H6 y al subir, esta vez  he querido pagar con un billete de 10 euros:
- Buenos días, deme un billete, por favor.
SEgundo gesto positivo: el hombre me ha mirado y me ha dicho:
- Buff, imposible nena ( Nota: cuando me dicen nena me enfado y entro en discursos feministas. Entonces calmo a mi mente y me fío del gesto amable de quien tengo delante. Obviamente si lo es, claro, que en este caso lo era)- ha proseguido- Son las 7  y acabo de salir, no llevo nada de cambio. Por supuesto, le he puesto cara de circunstancias y le he dicho:
- Bueno, pues paso y me la juego (sonriéndole tímidamente, como de alguna manera pidiendo permiso).
Él me ha contestado:- No te preocupes, pasa para delante porque si sube el revisor yo le explico y no hay ningún problema.  Siempre te puedes encontrar con alguno que sea borde, pero bueno bordes hay en todos los sitios, así que tranquila, pasa.
Los conductores de autobús y las historias en el transporte público de Barcelon, en general dan mucho de sí. Bueno, a mí me lo dan. Esta mañana me ha sentado fenomenal. Empezar el día con esta gran  microfelicidad no tiene precio.
Gracias sol y gracias lluna.

Ana 14 de febrero. 2018

lunes, 29 de enero de 2018

CUMPLIENDO OBLIGACIONES

cumpliendo obligaciones...

Bucle, looping ,boomerang,
circulitos , vienen y van…
Cuadrados y triángulos, escalenos
e isósceles...Pasemos a pentágonos ,
hexágonos o busquemos
formas nuevas… ¿acaso podemos?
Porque me aburro como un día
sin pan…

Ana -

sábado, 27 de enero de 2018

MIRAR ELS NÚVOLS

M’agradava tant mirar els núvols que m’havia perdut mil vegades en ells pensant que aquell gris, blanquinós , dens i infinit em permetria la llibertat dels meus somnis. Sé que ho continuaria fent, perquè això venia de sèrie.
Però ben bé aquell somni no era cert, o potser si. Arribava el moment de prendre decisions , que pensava que eren definitives, com sempre, i mai m’adonava que res era així, que res era definitiu , que res era infinit, com l’home mateix a la terra (Merda! Quina llàstima, JO VULL SER INFINITA!)
Però tenia la capacitat de fer de qualsevol cosa un món sencer, amb tot el que allò comportava: seria capaç de sentir l’alegria més plena i el dolor més profund. I tot allò era real, perquè a les meves vísceres se sentia el batec de l’angoixa com la del goig de la felicitat; perquè el meu interior rebia somriures i plors i els feia seus.... I eren seus…
Voler desfer-se’n d’això era una lluita continua, i després de molt xerrar i xerrar  (Donava gràcies al cel per haver-me donat la capacitat de la “xerrameca”) , havia d’acceptar que no m’havia de desfer de res meu, que tot ho havia d’estimar.  TOT, inclús la part més fosca , que era d’un obscur ennegrit sever, d’una intensitat opaca que ofegava. (Quina mandra!).
Que perdre’s entre els núvols no era dolent si de tant en tan sabies observar i afrontar què passava sota d’aquells núvols, i si de tant en tant, t’arriscaves a veure i sentir el que hi havia fora de tu mateix i a acceptar-ho, sense canviar res teu, però respectant-ho i fent tot el possible, perquè aquell viatge entre núvols un dia coincidís una miqueta amb allò que passava sota d’ells.


Ana ,Gener 2018

domingo, 24 de diciembre de 2017

I PER NADAL...

I per Nadal …
Ens trobarem un cop més amb la família, ens posarem tips de menjar i tornarem a dir això de : 
-Estic massa tip.  Ja se sap, aquests dies com són. Ups !, m’engreixaré i després tocarà aprimar-se . ES menja sense voler, sense sentit, sense ànim i per inèrcia.  
(Tot això, òbviament,  ho direm amb una copa de vi o de cava a les mans acompanyada d’algun aperitiu o torró)

Ens alegrarem de trobar-nos amb els tiets i els cosins o els pares i ens cansarem perquè tot plegat, tres dies seguits amb família, per a molts…és massa. (Òbviament això no ho direm, perquè no toca i perquè un cop a l’any que ens trobem...Potser no fa mal)
 Amunt i avall amb els nens, i tenir el plannig fet de cada dia per saber on toca anar. I escollir el modelet o roba diferent per canviar. I d’altres prepararan el dinar amb l’alegria de sempre perquè mai és un problema cuinar per 20. I si aquest any ,algú nou ha d’aparèixer...Doncs que s’apunti al carro, no vindrà d’un plat!!
Obrirem regals , si hi ha nens i si tots som adults, ja veurem, perquè sovint  la il·lusió fa mandra  quan ets gran, perquè jugar no està de moda, perquè els jocs són pels nens...(Quina errada!!).
I així passarem tres dies.  
I després cap d’any. Buscarem un pla si és que no el tenim . I de sobte tindrem  20 o potser és l’any on et trobes més penjat que un fuet i anar-se’n a dormir després de les campanades, no és una opció dolenta...De qualsevol manera entrarem en el 2018. I vindran els reis. I tornarem a dinar junts i ens menjarem el tortell i a algú li tocarà la fava i haurà de pagar i  a un altre li posarem una corona de rei momentània perquè la gaudeixi. I viurà d’il·lusió efímera. O no, perquè al cap i a la fi, depèn d’el que esculli. 
Llavors, s’hauran acabat les festes.

I suposo que com la majoria, si després fem la reflexió , no ens tocarà un altre que sentir-nos agraïts. Agraïts amb la vida. Per tenir una família i poder discutir amb qui sigui d’ells i fins i tot cagar-te en ells, si s'escau . Per poder escollir entre 2 o 3 plats exquisits. Per poder optar a tenir il·lusió essent adult i per veure i sentir  , que això (tenir-ne màgia, il.lusió)  és meravellós .  Per poder dir que a algú se li ha oblidat la planta vermella i que s’han oblidat de tu perquè no t’han portat el ramillet de la sort. Per poder parlar de que aquest any de nou , ens ha tocat salut de nou....

Perquè hi ha moltíssima gent que no hi viu la naVIDAd , com tocaria viure-la.
I perquè crec que en molts casos, som una gran majoria (en molts diferents aspectes).

Molt bones festes a tothom i feliç any 2018. Els millors desitjos per a tothom.
I llarga vida als pallassos. 


Ana Adán . 24 de Desembre 2017

miércoles, 22 de noviembre de 2017

Y NO TE DEJARON SER

Y no te dejaron ser

Y  no te dejaron ser.
Ni pensar,ni sentir ,
ni ver, ni soñar.
Tenías 21 años y no te dejaron ser.
Ni opinar libremente,
ni crecer, ni vivir.
Probablemente por cómo pensabas,
o por quién eras,
o por lo que amabas
o por lo que creías…
O simplemente fue la envidia,
o el terror o el deber.

No te dejaron.




A ti,  Leonardo Muñoz Perales y a todas aquellas personas que perdieron la vida bajo el gobierno franquista y de las que nunca más se supo.
A los 15 de Pomer.
Por el derecho a la recuperación de la memoria histórica


miércoles, 8 de noviembre de 2017

Cuando alguien te quiere

Cuando alguien te quiere ,se queda. 
Cuando alguien te quiere ,se queda, no se va, no da largas, no evita, no huye. Cuando alguien te quiere, entiende ,comprende, mira y abre los ojos primero hacia su ser y luego hacia el tuyo, porque eres un igual. Cuando alguien te quiere.

Porque en el "te quiero" , debo demostrar tus deseos y no únicamente los míos.

Cuando alguien te quiere debe ser una compensación de dos partes, no únicamente de una. 
Cuando alguien te quiere. Responde. Contesta. Se enfrenta. No lucha. Adelanta. Vence.
Cuando alguien te quiere.Te abraza y te acompaña. Cuando alguien te quiere.

Se entiende que no es solo un "yo", que también hay un "tú" y que , lo más importante, hay un nosotros. Se lo cree. Cuando alguien te quiere.

Se necesitan palabras de ternura y de cariño. Se necesita claridad, transparencia, comprensión, dedicación. Cuando alguien te quiere.

Cuando alguien te quiere, no es el apego o el deber quién manda. O sí. Porque cuando se quiere también existe la responsabilidad.  Cuando alguien te quiere, te abraza. Con todo lo que abarca ser uno. Cuando alguien te quiere manda el alma. 

Cuando alguien te quiere, se queda, no se va.


Ana. Octubre 2017

Quiero ser


Quiero ser mínimamente tan fuerte como tú lo eres.
Pragmática y menos emotiva.
Pragmática y (aparentemente )menos emotiva;
como tú lo eres, como yo lo soy. 
Quiero ser fuerte y emotiva.
como yo lo  soy, como tú  lo eres. 

Quiero que me dé igual,
el número de veces que falle.
Como yo  soy, como tú eres. 
Y quiero aprender a cada paso,
como tú lo haces , como yo lo hago. 

Y tirar siempre adelante.
Y tener la mente abierta.
Y poder hacer lo que quiera, fuerte. 
Y saber caminar en lo mío,
Y respetar siempre lo otro.
Como tú lo haces. Hacerlo mejor.
Quiero ser una parte de lo que tú eres,
junto a otra parte grande mía,
que sume.
Ser fiel a mis principios.
Luchar por hacer posible mis más preciados deseos.
Cuidar mis sueños más valiosos. 

Como tú lo has hecho.
Como continúas haciendo.
Como yo he aprendido y hago. 

Quiero que cada día ,
siga siendo una afirmación en la vida.
Como tú lo eres. Como yo lo soy.