HAIKÚ

Mi primer haiku

conceptos trasfundidos

en las  palabras .

Ana 13-12-20

Probablemente

haiku no era eso;

senryu sí lo es .

Ana 15-12-20 

Els pits al mes d'agost

D'uns anys ença, hi ha algun moment durant el mes d'agost en que em passa un pensament pel cap :  "Crec que els meus pits pengen una mica més que l'estiu anterior ". I és que penso que  la llibertat barrejada amb la gravetat té un preu. Això de fer "topless" passa factura? Potser és una estupidesa més, (segurament), però per mi té força sentit . Els anys passen i els estius també. A l'estiu deixo sempre "en llibertat" als pits i aquesta llibertat fa que s'allunyin una mica més del punt de referència originari. (Dic "originari", però òbviament aquest punt de referència amb els anys canvia". I això que comento de punt de referència seria aplicable a molts altres aspectes vitals. ). Això no vol dir que tingui ja els pits pel terra. Encara trobo que els tinc força bonics, turgents i desitjables (i l'autoestima en relació amb aquest tema , també ben alta :) )  . No és tampoc que  ningú m hagi dit res dels pits (només faltaria!), però aquesta idea, de tant en tant, divaga pel meu cap.  La realitat és que sóc d'aquelles persones que dels pits, tot i ser "grossos" i no gaire de "model" m'hi sento orgullosa.  Bé, que m'agraden els meus pits, podria dir. Complexes , n'he tingut, però no focalitzats en els pits. Vés per on!

Però això va com va, perquè igual que m'agraden els pits , la panxa  no m'agrada tant i sempre penso que tenir pit ajuda una mica a dissimular la panxa o a no focalitzar en aquelles parts del cos que no t'agraden tant.  (Cadascú amb "lo seu". Pensaments del mes d'agost, quan has deixat la lectura de banda per una estona i et trobes desconnectada del mòbil; és a dir...quan hi ha poca cosa a fer, que ja està bé).  

Sentir la llibertat del cos nu , m'agrada. M'agrada molt.  I si parlo dels pits ,sobre tot és per parlar d'aquesta sensació "no limits" que sento quan el cos està tot nu. El contacte de tot el cos nu  dins l'aigua sense cap barrera de tela que impedeixi aquesta connexió directa amb l'aigua és una de les sensacions que més m'encanten , m'agraden, m'encissen...  I molts altres cossos que busquen aquesta mateixa sensació.  Només hi ha una paraula per definir-ho: llibertat. De fet , sempre durant el mes d'agost també  hi penso que m'encantaria que casa nostra fos més a la vora de la platja nudista. Segurament hauria de sentir algun comentari dels de casa, però que com d'altres , al final ja m'he acostumat a trampejar. Crec que em passaria un munt d'hores a l'aigua.  Els cossos en aquesta platja són simplement cossos. 

En poques línies me n'adono d'haver escrit vàries vegades la paraula llibertat . I és que potser aquesta pandèmia fa sentir més aquest ofegament vital que de vegades sentim les persones (que li donem al cap ,sense gaire sentit) .  I aquesta necessitat de sentir-nos lliures , quan de fet ho som des que naixem sense adonar-nos. 

De vegades també m'havia imaginat amb els pits arribant fins als genolls, la veritat . A la platja s'hi veu en imatges de tot tipus relacionades amb els pits i  això dona pas a que el meu imaginari viatgi lluny (sempre en direcció de l'esperpentisme, no sé per què ). Potser arriba el dia en que els meus pits arriben als genolls, o en que me'ls he de tirar sobre l'esquena o puc xutar com si fossin pilotes de futbol... 

(Pobres els meus pits...). 

L'estiu vinent potser li dedico un post a parlar de glutis o natges, quan el cap estigui distret.  La sonoritat d'aquestes paraules ja té el seu encant. I també se'ns pot obrir tot un món de les diferents formes i visions que fem d'aquesta part del cos. 

En realitat els meus pits no han estat els protagonistes d'aquest mes d'agost. Podrien haver-ho sigut, és clar, però tristament aquesta vegada l'estàtua del Charly Rivel amb la mascareta ha estat sens dubte, la protagonista d'aquest mes d'agost. 

Ara quan tornem a la ciutat els meus pits tornaran a sentir-se ofegats i oprimits sense la llibertat del cos nu en contacte amb l'aigua. 

ESTIU 2020

ESTIU PAN DÈ MIC

30 d'agost de 2020

SANT JORDI (en confitura) 2020

Aquell dia...

Aquell dia en Jordi es trobava malament. Però no era aquell dia, perquè ja feia uns quants que es trobava amb  l'estomac girat i no sabia ben bé perquè. Potser havia menjat alguna cosa que no li havia caigut bé...

- "Pan de mia, potser-  (ell era intolerant) - No parava de pensar. 

El dia d'abans no va sortir de casa per res, perquè el drac encara hi era per la ciutat fent voltes i si sortia , li fotria una bona bafarada de foc al cul...No tenia ganes, no tenia el cos per massa moviment...estava remogut, com baldat i no sabia perquè...

Els dies anteriors també havia sortit ben poc. S'havia acostumat a baixar al carrer només per tirar les escombraries i comprar elements de primera necessitat... 

- Puto drac - pensava constantment.

Però això d'estar ajagut...llavors, era alguna cosa que estava menjant a la que era intolerant? Què li passava?

A més a més  tenia moltes ganes d'anar veure la seva "Rosi". La Rosi era tan especial i  tan bonica...Era, la seva "Rosi" (però que ella mai sentís això, perquè sino li diria que ella no era de ningú i li faria tot un discurs del llenguatge i de les idees que van dintre de segons quines frases...) .  

En Jordi era molt més simple que la Rosi. Ell només tenia ganes d'anar a veure-la  però sabia que els seus discursos, sovint  se li feien una mica complicats ; però aquell mal de panxa ja el feia estar  a casa més dies dels que volia.

I aquell puto drac? Com s'havia ficat un drac a la ciutat de Barcelona i ningú el podia haver aturat? Ja portaven 6 setmanes i encara no estava controlat el tema del drac. Quina bogeria era aquesta que tothom havia d'estar a casa seva? Això que hi hagués un drac a la ciutat passaria a la història...I els herois d'aquesta història també...Perquè havien aconseguit salvar molta gent. 

Mentrestant, passaven hores i a ell , l'única cosa que el distreia, era fer punt i llegir llibres d'autoajuda (però no ho deia molt fort, perquè sabia que sino, més d'un i més de dos, li farien algun comentari, que no tenia ganes de sentir). 

- Ja veus, al final quan et fartes de sentir sempre els mateixos comentaris, obvies els teus i et concentres en allò que t'interessa...Aissshhh...Què farà la meva Rosi?? Aquest llibre d'autoajuda no val per res...I el drac? Què coi he menjat que em trobo tan malament?? Escriuré i escriuré...I un llibre publicaré!!

La Rosi no el trucava i ell seguia amb mal d'estòmac. 

- És tan bonic, quan tens algú a prop perquè et cuidi, que t'acompanyi.

La Rosi estaria , probablement ballant a casa seva, o cuinant , o cusint, o teletreballant...tot i que segurament hauria sortit al carrer...Perquè tot i que hi hagués un drac , ella sortiria a comprar i a tirar les escombraries , com una valenta, com totes les "Rosis" del món...

- Mira, que si l'havia agafat el drac?? Què faria llavors?? Amb qui xerraria per les nits amb una videotrucada??

Es va adormir...

Va passar temps perquè s'adonés que tot allò que havia passat...havia estat realitat. El drac s'havia emportat moltíssima gent i ell era un afortunat, perquè havia pogut tornar a parlar amb la Rosi abraçar-la  i també a aquells que estimava i  perquè li havia fet només una mica de mal la panxa durant uns dies per menjar uns macarrons en mal estat. 

Els llibres ;els llibres  , l'escriptura, el teatre , la música  i la confitura  havien estat la seva salvació durant aquell temps de drac.

BONA DIADA DE SANT JORDI , 2020.

(Dibujo de Anabel Linares 5/7/22) 

PAN DE MÍA

RECETA DE PAN DE MÍA.

El pan de mía es un producto que ha sido recuperado recientemente y que proviene de la tradición medieval. No podemos asegurar el origen , ni la tradicionalidad del producto, pues se suele elaborar a la vez en muchos lugares distintos del planeta , por eso se dice, que el "pan de mía" es propio de cualquier lugar y lo particular del producto es que  adquiere sus propias características dependiendo del lugar en el cual se elabora.  Como ya sabemos el gustoso sabor de este pan, cuando gusta a uno, su sabor y exquisitez ,se extiende con tal facilidad...¡Que gusta a la mayoría!

Si siempre has querido saber cómo hacer pan de mía pero nunca te has atrevido, hoy es el momento, vamos a explicarte paso a paso cómo hacer este pan.

La receta para hacer pan de mía  es una receta muy sencilla y que se compone de 4 ingredientes. Sí, solo 4 ingredientes, aunque podrían ser más si decidimos añadirle,  alguna semilla de emoción o alguna variante de estupidez  (dependiendo del origen del pan) . O incluso ansiedad o crisis de angustia (pero esto lo veremos otro día), hoy nos centraremos en hacer pan de mía,  con nuestro horno doméstico. 

A continuación revisamos los ingredientes esenciales para la creación del pan:

• 500 gramos de contacto físico (panificable de media fuerza o fuerza entera. Ya sabemos , que a menos distancia, más fortaleceremos el crecimiento del pan a la hora de la cocción. Puede utilizar espacios comunes, rozarse con todo lo que se menea y dar abrazos por doquier, eso también aumenta las posibilidades del  éxito del producto final) .
• 250 gramos de infección ( o suciedad,  es decir " de poco lavarse las manos, o el cuerpo entero, o la cara o las medias piernas" . En general,  cuanto menos se lave usted mismo y menos limpie todos los recovecos de su casa, el pan de mía, más sabor toma y mejor forma) .
• 10 gramos de pánico (2 cucharaditas normalmente o al gusto de cada uno. Podremos añadirle durante la cocción del mismo).
• 10 gramos de estupidez gubernamental . Esta producto es el elemento clave para que el pan de mía suba y se extienda de la manera más rápida posible. ( Este ingrediente no es difícil de encontrar , como está quedando demostrado) .

Una vez tengamos todos los ingredientes, podemos proceder a preparar nuestro pan de mía.

Hay muchas formas de elaborar pan de mía , pero nosotros nos hemos quedado con la que mejor resultado nos ha dado. Buena extensión, bastante estupidez  y un buen pánico.

Preparación: 

1. Mezclar:

Mezclamos bien los 500 gramos de contacto físico, con los 10 gramos de  estupidez gubernamental (que es un producto con una textura poco clara y poco rígida, como veremos; además con poco que usemos en cualquier receta ,veremos que da muy buenos resultados). Poco a poco, cuando tengamos esa primera parte bien mezclada, añadiremos lentamente 250 de suciedad o infección ( da igual si es una u otra, el resultado será el mismo y ambos  productos, favorecen al crecimiento del pan) . Una vez tengamos estos elementos bien mezclados ,echaremos tres cucharadas pequeñas de ansiedad o pánico para que el pan de mía coja la consistencia que necesita. 

2. Primera fermentación

Una vez tenemos la masa formada, es la hora de la primera fermentación, y pasamos el pan a un recipiente más grande, para que la masa pueda crecer más y se pueda extender bien . Aquí no nos hacen falta ni pañuelos que cubran la masa, ni paredes rígidas que la bloqueen , ni muros, ni fronteras. Cuanto más suelta la dejemos su fermentación será más exitosa . 

Dejamos durante un tiempo indeterminado, ya que nunca sabremos exactamente cuánto tiempo va a ser la primera fermentación. El pan de mía crece en y con la incertidumbre, esa es su parte curiosa.   Hemos de ir observando el producto .

3. Amasado

Después de este tiempo, veremos como nuestro pan ha crecido y se ha extendido bastante.esto significa que la estupidez gubernamental  ha empezado a trabajar y que la suciedad y el contacto físico están bien amasados.  En este punto procederemos a añadir un poco más de  estupidez gubernamental. Esta vez sin abusar, ya que como hemos dicho, este producto , con poquito que echemos, suele ser muy efectivo. 

Una vez hemos amasado, preparamos otro lugar para extender bien el pan. (Y así, sucesivamente...) 

4. Segunda fermentación.

Durante esta segunda fermentación el tiempo también será ilimitado. Hemos de ir observando el producto y no ser muy confiados ( que no confinados ) , ya que como bien sabemos, el pan de mía, es un producto que sorprende en cuanto a su sabor y su textura dependiendo muchas veces de este proceso . (Por eso se dice, que depende mucho del lugar de origen en el que se realiza) .

Intentaremos esta vez cubrirnos a nosotros mismos,  bien, con papel de film para que no nos entre el aire y no nos resequemos. Se pueden utilizar también  guantes, mascarillas. Por si no lo hemos dicho con anterioridad , este debe ser su outfit perfecto para la creación del pan. Estos complementos no pueden faltarle. 

5. Cocción.

Después de la segunda fermentación , veremos como nuestra masa ha crecido considerablemente. ¡ Fantástico! De momento ,parece que tiene buena pinta. Solo le falta la cocción, que es un tanto especial. 

A continuación procederemos a la cocción del pan. 

Métalo en el horno y espere.

Sí, espere. 

Sí, espere más. No sea impaciente. 

Sienta la incertidumbre ( es curioso, porque en realidad usted piensa que nunca la siente, pero vivimos con ella siempre ) 

No mire cómo es la receta del pan de mía de los chinos o de los italianos. (Por favor, no se fije en la receta de los ingleses o los americanos...)  porque no le servirá de nada. Lo bueno de este producto y lo que lo hace especial, es la localidad en la que se realiza, no se olvide. 

¡Espere un poco más, por favor!

No se queje de sus hijos. Es normal que ellos quieran estar con usted, mientras el pan se está cocinando en el horno. 

Por favor, no se desespere. Espere un poquito más.

¡Va, haga gimnasia! Hay mil vídeos en youtube.

Siga esperando... ¡Vaaaaaa!

No diga que cuando esto pase hará y hará...¡Haga ahora! 

Mire. Redescubra el punto que hacía su abuela. Cocine. Escriba las recetas que cocina . Coma bien. Póngase un buen plan de nutrición, ¡Maldita sea!. ¡Medite!¡ Es buen momento!¡Lea!¡Pinte!

Se está estresando solo.

¡Espereeeeeeeeeeee!

¡El pan de mía, requiere de algo de paciencia! Se lo dije. Si no se veía capaz, no sé por qué empezó a cocinarlo. ¡De verdad que usted es la pera!

Espere un poco más, debe quedar poquito. 

Total solo lleva 5 semanas. Sí, parece un poco exagerado, pero no se asuste. Es lo normal. 

Respire un poco. 

¡Es que luego es culpa mía!

Se está agobiando con la espera. Y ya le advertí que la cocción del producto era un tanto peculiar...Cuando vea cómo queda, créame que no se arrepentirá de haber esperado tanto .

Agradezca un poco, por favor.

¡Sí de la que escribe las recetas!¿EStamos locos o qué? ¡Menuda cara más dura! 

¡Si quería pan de espelta y no de mía, haberlo hecho de otra manera , pero este pan es así!¿Vale?

No se enfade, no sé dedíquese tiempo a usted mismo mientras mira al horno. Relájese. 

¡Rilíjisi, rilíjisi!

Piense en Buda.

¿En Buda o en boda? ¿Quién se casa? 

¡Quién quiera que se case!

¡A vivir! ¡Vivan los novios! ¡Yeli, yeli...peladillas! (De boda gitana)

Sea paciente, por favor. Ya queda poquito. 

Espere un poco más.

Solo un poquito más

Despacito...(naninaninaninaninito)...

Pasito a pasito...

Suave, suavecito...

¡Suave- suave- su-su-su -ave, que tú lo haces fenomenal!. Tu cuerpo se mueve como una palmera...

¡Eeeeeeh, Macarena! ¡Aha! Macarena tiene un novio que se llama, que se llama de apellido Vitorino...

Volando voy, volando vengo...

Creo que esa no toca, ¿no?

Pues....Te esperaré....Voy cruzando el río, sabes que te quiero...

¿Qué te pasa? 

A quién espera, su bien llega.

¡Venga va!

Ara , siembra, escarda y espera , que Dios velará por tu sementera.

(Menudo vocablo)

A quién madruga Dios le ayuda. 

Y el que espera, desespera. 

Traquilícese, creo que tanta "mía, mía" en cinco semanas , sí que le está quedando bien.
Esto es un buen PAN DE MÍA. ¡Felicidades!

Ana Adán 14/04/2020

CONFINACIÓN Y" CONFINAMENT" EN POSITIVO

Llevo unos días dándole vueltas a la palabra " Confinación" y "Confinament" ( En catalán , castellano , "catañol",etc). A pesar de todo lo que pasa por mi cabeza, de todas esas locuras, de todos esos temblores, de todo el pánico o terror, quiero ser positiva y creo que esa es mi voluntad, profunda, "profundísisisima", por eso me gustaría compartir lo que pienso de esta palabra, en concreto. 

Resulta que cuando se hace el plan de evacuación de centro, siempre aparece  esta palabra y una vez, hace años,  pregunté en qué casos deberíamos quedarnos confinados. Me dijeron, que en casos  extremos, como por ejemplo, que hubiera algún gas tóxico en la calle o algo similar. También me dijeron que era muy improbable que eso pasara, que eran casos muy excepcionales. ( "PUES TOMA EXCEPCIÓN ",pienso yo ahora)  El simulacro en los centros , siempre se hace de evacuación y jamás de confinación, ya que son casos muy improbables, repito. 

( Lo que también he comprobado es que IMPROBABLES , pues no significa que no puedan ser, sino que son muy poco probables... )

Una cosa que tengo clara  es que el significado de esta palabra no se nos va a olvidar a ninguno de los que vivimos hoy está situación , que es  ¿Todo el planeta?.

He buscado la etimología de confinar, por supuesto y  la primera vez que se atestigua es  en latín medieval en el s.XIII. Es curioso. 

La palabra confinar,  se constituye del prefijo con- (conjuntamente,  comunidad o cosa compartida) y de finis (límite, frontera, fin, final). 

Y yo, repito que quiero ser positiva (a ratos, no me engaño) y cuando divago  observo  que CONFINACIÓN , si la divides ( a mi manera)  es : CON FIN. ACCIÓN; es decir, que este "rollo" va acompañado de un fin y una acción.

Y si es en "catañol" también es positiva , porque mirad: CON FINA MENT, es decir, que se refiere a las personas elocuentes, a aquellas personas que perfilan su inteligencia. (Lo que muchos hacen durante estos días) 

Y esto es lo que veo ( o quiero ver) yo hoy en esta palabra, y aquí lo escribo en mi blog y me quedo más ancha que estrecha...que las noticias "malicias" me dejan el corazón "fastidiatede".

Así que le doy un final a esta palabra : CON FIN. AMéN (T)

TODO VA A IR BIEN. 😊💪

Fin del asunto. 

5 de abril de 2020.

CONFINAMENT

Avui és el cinquè dia que estic en el "encierro" sense que siguin "Los Sanfermines". 

He sortit al carrer per anar a comprar i he seguit el meu planning, ( o millor dit, he intentat ser el més fidel possible al meu horari). 

Tinc el cap  espès , però no li faig cas. La ciutat està buida i de tant en tant la pena s'agafa fort al meu cor. 

Avui era l'aniversari de la meva mare i la meva germana. Ha sigut estrany. Les he vist online, en streaming , que es diu ara.  La ciutat està buida i la meva bogeria es desperta amb facilitat. 

He anat al Corte Inglés a comprar allò que necessitàvem i ha tingut un moment de voler aparèixer. Encara no li permeto , però crec que durant aquests dies em tocarà deixar-la venir i passar. Que no s'instal.li , però que hi sigui quan vulgui. Això sí, que jo sigui conscient. Bogeria, vine.

Hem dinat molt bé. He cuinat novament un plat exagerat , que després calòricament no cremaré durant el dia ,tot i que jo penso que amb els 45 minuts de zumba , ja puc menjar el que em vingui de gust. 

Demà m'aixecaré i faré la rutina d'anar al col.le.

Al carrer no es veu molta gent. El virus s'està propagant. Està fent la seva feina. Potser morim molts. És la realitat, que el meu cervell ,tot i que ho verbalitzo, crec que no es creu i és terrible.

M'he trobat amb els veïns a la terrassa on baixem a estendre la roba . Bé, jo mai baixo perquè el primer any que vaig estar en aquest bloc em van robar. (Ara que m'enrecordo, més tard, a l'habitació de les bicicletes, també me la van robar). Hem estat parlant una estona , ho agraeixo molt. La seva nena passava sovint al meu costat. I és terrible, perquè el teu cap no deixa de pensar: ELLA ÉS UNA PORTADORA DE VIRUS. 

La por també s'estèn. 

Ara acabaré el meu horari per la rutina de demà. Viure en el sisè em fa estar lluny del terra i se'm fa de tant en tant estrany. Sensació de buit . La bogeria en el buit. La soledat en el buit. El Corte Inglés semblava de pel.lícula , la gent amb mascareta, i ... tot. Estem vivint un temps de pel.lícula. 

Ana 

17/03/2020

L' estiu que va i ve

No m hi cabien tantes errades escrites sobre el paper. El camí de tants " i si" , de tants, " no" i de tants " tinc por".
Sort, que demanar ajut en alguna ocasió, m ha donat l'oportunitat de viure en allò que jo volia, perquè he entès qui sóc i m' he sabut estimar. Això m 'apropa més al meu camí. Un camí, senzill però suntuós i ple de paradetes voluntàries ( No ho diria mai, que són voluntàries).

M agradaria tenir menys pardals al cap. O millor, tot i tenir- los, que alguna vegada es quedin al niu. Tranquils, que tampoc passa res. Segurament soc una afortunada per tenir pardals...

Aquest setembre m' agradaria començar el C2 d'anglès, o fer francès ( que el tinc pendent) o euskera.
Faré la meva família de teatre. Tot va començar el setembre passat i ha anat aturant- se, però ningú va dir que aquesta feina fos fàcil.

Ha tornat El patiment del canvi al meu cos. I jo li he de dir: Benvingut!!! No se'm fa gens fàcil...I a més a més, tot i que no vull, de vegades ho faig: em comparo i penso que per què en aquest mateix trànsit jo m ' ofego i un altre el salta...
Acabo pensant que son aprenentatges i associacions errònies ,però deu n' hi do. Que torni a girar de nou la truita.

El dimecres, vaig bufar les espelmes del dimarts. Ho vaig fer també el dia 30. 39 espelmes, 39 anys, trenta i... Tots. Ma mare va cuinar un pastís , i òbviament , després de les crítiques de Masterchef meves i de la meva germana, el Luc va seure amb mi i vam bufar. Em va encantar que volgués fer- ho amb la Titi. Es fan grans, i soc conscient que el dia d' abans havien donat pas als petits perquè ho fessin ( allò de bufar les espelmes). T' estimo nebot. T' estimo neboda.
Vam fer com 3 o 4 intents de cantar l' aniversari feliç.
A casa meva, de vegades no ho saben , ni sembla, però ma mare i la meva germana són les reines de l humor ( O jo, soc molt agraïda)
Quan comencen a  cantar- me ( fem el ritual tradicional de entrar el pastís cantant), no sé perquè , ma mare agafa el to de missa aragonesa, de segle passat de les iaies del seu poble ( clar, ella és tb iaia però jo no la considero). La meva germana, llavors que sent aquest " tonillo" que tant riure ens fa i que ens transporta a una situació concreta, s'anima i comença a cantar com ella. Jo, esperant per bufar les espelmes. Les veig i m'entra el riure, perquè no estic acostumada a que la Judit faci això, i quan ho fa...Li agraeixo eternament.
Ma mare ,a la segona vegada d'haver ho de repetir , comença a dir: Venga va! I comença a cantar ràpid i a insistir perquè demani el desig. " Te deseamos todos ...( I afegeix:" y sobre todo tú madreeeee...").
Demano el desig. Tenia vàrios , sempre en passa. He sigut concreta i l ' he demanat fort. Bufo amb aquesta "carota"  de la foto.

I després de bufar m'agafo ben fort la mà al cor, tancant els ulls.
Gràcies vida per fer me gaudir 39 anys de tot això. Tant de bo em facis el regal de regalar- me com a mínim, 39 més.

Juliol- Agost 2019